Captura de pantalla 2020-09-29 a las 14.32.08

Presentació

Com a vicepresidenta i consellera de Cultura i Patrimoni del Con- sell de Mallorca, tenc el plaer de presentar-vos el catàleg de l’exposició «El Vinyet. Antologia de literatura i vinya de la comarca de la D.O. Binissa- lem», de Miquel Frontera Serra, un maridatge excel·lent d’imatges i parau- les amb denominació d’origen.

L’objectiu de Miquel Frontera ha captat els elements essencials de la cultura vitivinícola i amb molt bon criteri fa l’inventari fotogràfic del com- ponent humà, registra la bellesa del paisatge canviant i deixa constància d’al- guns dels elements més significatius del patrimoni etnològic.

El fotògraf ha combinat tot aquest material de primera qualitat amb una selecció exquisida de literatura conreada a la mateixa terra on creixen les vinyes i el vi de la D.O. Binissalem, per la qual cosa presenta una estructura fina i harmoniosa, amb suaus tanins i aromes terciàries.

El resultat d’aquesta harmoniosa unió entre fotografia, literatura i cultura vitivinícola és un esclat d’aromes i sabors, un plaer sensorial digne dels déus. Us convid a tastar-lo.

Joana Lluïsa Mascaró i Melià
Vicepresidenta i consellera executiva de Cultura i Patrimoni

El Vinyòvol

El sen Marc, amb cassots i calçons de cànyom blanquejat, avarques en els peus, i en el cap capell desmotllat de llana grisa coronat de pàmpol; els cabells curts i blancs com la neu, afaitat de fresc, testa romana la més pura, de cara i pit colrat, armat d’una massota llarga i estreta, dret com una estàtua davant la portadora, esclafa i pitja les panerades de raïms que les veremadores li presenten. Ben plenes i atapeïdes les portadores, dos jovençans de llenyam vermell, les treuen, amb uns cimalers, a la camada, a on les carreguen 89 en els carros, que les s’enduen en el cup. Entre carretada i carretada, per descansar, vermadors i vermadores, s’encalcen, criden, gisquen i juguen, forcejant, a l’entorn del sen Marc, que fent de Baco, contempla impassible aquell estol de sàtirs i bacants.

Joan Rosselló de Son Fortesa.
La veremada

Joan Rosselló Crespí (Alaró, 1854- Palma, 1935). L’any 1903 publica l’aplec titulat Manyoc de fruita mallorquina, que s’ha considerat l’inici de la narrativa ruralista de Mallorca que va inspirar Salvador Galmés.

Les narracions titulades La Vermada i Les trascolades de Son Torrella, són d’aquest aplec.

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 14.39.38

El castell d’iràs i NO tornaràs

Na Fadeta pega un siulo, i compareixen set estols d’homonets i donetes de colzada, i los diu:

— Homonets i donetes, hala tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix hi heu de coir es reims i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homonets i donetes ja són partits: uns senya qui senya ses tires; altres amb xadetes cava qui cava, i hala gavetes fetes! i ses dones a dur sarments. Al punt en tornen carregades; les sembren, les tapen de terra; i venga gerretes d’aigua, i rega qui rega. Quan ses gavetes s’acabaven i sa vinya quasi estava sembrada, venia un estol d’un pinar amb una partida de feixos de politxons. Ho esbanquen i ho politxonen tot. Arriba un altre estol d’un olivar, fent rodolar una partida de soques d’olivera. Amb serres, aixes i destraletes les serren, les entaulen, fan congrenys, dogues i fons. Mentre uns ja comencen a vestir bótes congrenyades, altres ja tenen es clot d’es cup llest, i altres ses pedres vives picades per forrarlo, es manobres sa mescla feta i es ciment pastat; i es picapedrers amb quatre grapades fan sa volta, i posen i clouen ses pedres. Quan posen sa darrera palada, es fusters peguen es darrers cop a sa postissada des cup, i la tiren damunt sa boca. Mentrestant, ets altres estols no s’aturen de regar sa vinya i de bufarhi per ferhi fresca. Ells ses sarments comencen a inflar, sa vesten de pàmpol, se carreguen de borrons. Amb caliuets de foc ses donetes los encalenteixen, i tornen reïms, amb una rapa d’un forc i mig, amb uns grans com a metlles. Un estol d’esparteretes ha fetes senaies per tothom. Cadascuna pren sa seua, i ja són partits a vermar; i en tenir sa senaia plena, hala an es cup! I es trepitjadors, ben arromangats, trepitja qui trepitja, i bones cantades! Tot d’una que es cup és ple, amollen sa xeta, i se posen a ompli bótes. Fan una partida de cupades, trascolen, umplen tot es botam.

Què me’n direu? Com començava a fer fosqueta i sortia
s’estel d’es porquers, es vi ja havia bullit i s’era estil·lat. Na Fadeta obrí un parei de xetes, i sortí brunent un suc escumós, negre, llampant i d’un bevent lo més exquisit. Ets homonets i donetes begueren fins que el seu cos en volgué; i amb un realet de plata que Na Fadeta los posà a tots dins sa mà, fogiren fent bots i escaravits, i desaparegueren com s’ànima de Robert.

Recollida per Antoni Maria Alcover
Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó.

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.56.59

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.57.08

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.57.32

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.57.24

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.57.16

L’esclau de Can Fuster

Idò diuen que a Can Fuster, n’hi va haver un d’esclau, que hi va romandre molts d’anys. I res s’hauria estrevengut, si un diassa aquell homonet, cansat i redecansat d’estar a sota dels senyors sense tenir-ne cap profit, no hagués provat de fugir. Aquell revetler no va tenir cap altre pensament, en haver sucat l’all una bona estona, més que d’amagarse dins el celler de Can Fuster, que aleshores tenia un bon vinyet que dona- va un vi de pinyol vermell. Anau ara a encalçar que va fer aquella animeta dins el celler, però per molt que remogueren no el trobaren per enlloc. Els senyors, quan varen veure què havien perdut el quest del tot a l’esclau, el donaren per ben perdut i no se n’empatxaren més.

 Diuen que aquell any, el vi de Can Fuster va sortir d’allò més bo, més dolç que sucre, i tothom que el tastava se’n llepava els dits. Ja ho crec que va tenir pressa aquell vinet, la gent el s’engolia com si fos malvasia de Banyalbufar.

Quin vinet més bo! — Deia tothom.

Ell va tenir tanta de pressa que aviat va mancabar i no n’hi va haver per qui en va voler, d’aquell vi. Passà el temps i arribà un dia que l’amo va donar ordre d’anar a fer net el cup i a de- dins hi afinaren els ossos sense gens de popa d’aquell esclau que havia fuit. Podeu fer comptes si hi romangueren més blancs que la paret! Al punt ho entengueren per què havia estat bo el vi aquell any.

Recollida per Mateu Morro
Llegendes i rondalles santamarieres.

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.34.46

Captura de pantalla 2020-09-29 a las 17.34.55

Venim de la vermada.

a posta tenim pocs jocs,

els raïms són petits i pocs

i mala nit que hem passada.

Ara m’ho acaben de dir,

sempre m’ho havia pensat:

qualque treball deus tenir

tan vell i no t’has casat.

Presumida presumida

per què presumeixes tant?

Mira que ses presumides

solen sempre quedar en plant.

Jo he cercat tavernera

per ses copes que em pot dar

però en haver-me de casar

tornaré a s’amor primera.

I PER AIXÒ TENIM

POCS JOCS…

Gloses recollides per Josep Capó Juan
Corpus de toponímia de Mallorca

Oracions per necessari

Oració al patriarca Noè per plantar vinya

Noè, per sembrar la parra
vareu tenir prou esment
de posar-li a la sarment
politxó, garrot o barra.
Això l’Escriptura ho narra
sense equivocació.
Doncs a mi, que som senyor
que practic de vinyataire,
deixau-me aficar al meu aire,
molt sovint el politxó.

Llorenç Moyà
Oracions per necessari

Llorenç Moyà (Binissalem, 1916- Palma, 1981), juntament amb els joves del Club Atlant (Gabriel Fiol i Antoni Moyà, entre d’altres), impulsà la Festa des Vermar de Binissalem l’any 1965. En la seva obra literària hi ha nombroses referències al seu poble i a les vinyes. El caràcter festiu de part de la seva obra lluu en aquesta imitació burlesca d’una pregària titulada “Oració al patriarca Noè per plantar vinya”, de l’obra Oracions per necessari, llibre que consolida el discurs irònic en la seva poesia.

La dansa sagrada

Mentre el déu del vi presideix la sevafesta, coronat de pàmpol, enmig de les vinyes, els trepitjadors, sacerdots del temple hivernal, el celler,

ballen damunt el cup una dansa original i estrambòtica: aferrats a les cordes fermades en el sostre, descalços i arremangats, trepitgen els raïms i recullen llavors, tots a un temps, les rapes que llancen a un costat, mentre el most i la molla couen en el fons del cup. Sense capell ni barret, tenyits de roig braços i cames, continuen la dansa sagrada voltant entorn de la premsa per extreure de la rapa el suc que tiren dins el cup com a libació generosa, purificant al mateix temps el most amb grapades de sal marina i de guix cristal·litzat.

Joan Rosselló de Son Fortesa
La veremada